Un diá em faré un xarop de lletres
amb tantes paraules no dites
i els meus desitjos ofegats.
I en prendé amb deler a mans plenes,
per refer l`estima ferida
cada cop que tu em deixarás.
Tossudament reprendé alé
una vegada rere l`altra:
res de nou al nostre horitzó...
Res de nou des que et vaig saber.
M`ofegaré sense esperança
en les nits eixorques d`amor.
I naufragaré cap a tu:
aigües térboles m`hi arrosseguen.
Tu, diligent o per atzar,
recolliràs bocins del buc:
un cor perdut en la tempesta,
lluny de l`escalf d`altres mans.
Mai no en sabrás el perquè:
les silents raons del naufragi
es perdran en aquesta boira.
I si mai em preguntes, perplex,
les raons d`aquest meu desvari
no trobaràs sinó desmemòria.
Em fa por oferir-me a tu.
I t`estimo sense que ho sàpigues,
així, sempre calladament,
perquè m`aterra el teu rebuig.
I el meu únic, inútil, balsam
és que no hi paris esment.
Som amics. Potser n`hi ha prou.
I no cal esmenar fal·lacies,
ni jutjar sentiments incerts.
Sé que sense tu perdo el nord
i no puc abaixar la guàrdia
si vull trobar port a recer.
Mª Àngels Vila Safont.
